La primavera des de la finestra

Feia molts dies que treballava massa hores, i trobava a faltar els meus fills. Dos dies abans del confinament vaig decidir quedar-me a casa amb ells, perquè feia dies que no estàvem tranquils, sense res a fer, sense sortir. Com ens havíem d’imaginar que l’endemà ens farien quedar a casa durant un mes? Així doncs, als dies que portem de confinament, jo sempre he de sumar dos dies més, per voluntat pròpia.

A primera vista podia semblar que se’ns faria curt. Portava tants dies a un ritme desenfrenat, sense poder estar casa, amb ganes de posar-me malalta (poc, només lleugerament malalta) per permetre quedar-me al sofà amb els “energúmens” i mirar una pel·lícula… que vaig decidir fer-ho sense l’excusa de trobar-me malament. Si podem, sempre posem les cures i els mimos per davant. La notícia ens va enxampar per sorpresa, amb els papers a mig alçar, la boca a mig obrir i el pas a mig fer, però la primera vegada que vam sentir que ens quedaríem dues setmanes confinades no ens vam espantar. Sabíem que seria més difícil del que sonava en un primer moment, però no ens vam espantar. Estàvem perplexos, desconfiats, incrèduls, sorpresos… Una aturada forçada, una mica amarga, però també prometedora, suggerent, excepcional. I els primers dies van ser meravellosos, potser és estrany confessar-ho amb aquesta fredor quan estem en plena pandèmia. Vam aconseguir no posar-nos gaire al dia sobre el COVID-19 i desconnectar de pràcticament tot, fer tres diumenges seguits excepcionalment tranquils. I ens vam  descobrir llegint al balcó, mentre els “energúmens” miraven contes o feien construccions amb Lego. Tres diumenges que ens feien molta falta, perquè teníem ganes d’estar un dia a casa sense cap obligació. Encara que fos oci: cap obligació.

I vam pensar: aprofitarem per ballar més, per fer-nos massatges, per escoltar música amb els ulls tancats, per inventar-nos contes impossibles, per fer els àlbums de fotos pendents, per fer la còpia de l’ordinador que fa un any que no fem, per rentar-nos les mans més vegades que mai, per mimar-nos més que mai, per arreglar la canonada que fa tres setmanes que està embussada, per amortitzar els jocs de taula… I no triguen a arribar els suggeriments: aprofita aquesta pausa en el món neoliberal supracapitalista per percebre el que és realment important: estigues amb els teus, sense obligacions, cuideu-vos i feu pinya. Aprofiteu per ballar, escoltar música, llegir, fer els àlbums de fotos pendents, redecoreu la casa, feu manualitats senzilles i científiques i reveladores que faran que els teus fills siguin molt i molt intel·ligents, hidrateu-vos, penseu, escriviu a la vostra gent, parleu amb algun amic, inventeu-vos una coreografia, mireu per la finestra, perdeu el temps! Escolta’t a tu mateixa, somriu, fes una granota d’origami, aprèn un idioma nou, estira les cames, fes exercici, fes ioga, mira’t les obres de teatre que et vas perdre, fes recorregut virtual per tots els museus, mira els documentals que tenies pendents, inventa’t un nou hobbie, fes l’oca del coronavirus, el parxís del confinament, entrevista a la teva família, reflexiona sobre la mort i la vida, canta molt fort encara que no et sàpigues la lletra…

Diuen que estem obligats a parar, que això ens ajudarà a retrobar el centre (el cos, la casa, el món; és a dir, les cures; és a dir: la vida). Diuen que això permet repensar-nos i definir com volem viure, com volem que siguin els nostres dies i a qui volem dedicar la nostra suor, la nostra energia, el nostre somriure i les nostres ganes de viure. Diuen que ara podem redescobrir, paradoxalment, el valor de la vida comunitària, el suport entre els Fràgils (amb majúscula o sense), que som tots. Diuen que el coronavirus ha aconseguit aturar el que ni l’ecologisme ni el feminisme han pogut mai frenar: el poder del capital. És veritat? És veritat que per fi algú, o alguna cosa,  en aquest cas el coronavirus, ha fet trontollar la corona del capital?

Però… i el confinament a les presons? I el confinament en pisos pastera? El confinament en pisos de 50 metres quadrats i sense gota de llum? I el confinament dels sense llar? El confinament de les famílies mono-parentals que han de teletreballar? I el confinament amb un maltractador? Com són els escenaris més difícils? El confinament posa en evidència que ni tothom té llar on confinar-se, ni tothom viu amb qui vol i com vol viure. Per què en parlem tan poc? Com ens atrevim a dir-los que ballin, que cantin, que facin àlbums de fotos, si amb prou feines tenen aire per respirar? Ens atrevirem a dir-li a una persona que no pot vetllar els seus morts que faci granotes d’origami o que redecori la casa?

Però… I si resulta que nosaltres ja sabíem el que era realment important? I si nosaltres ja lluitàvem per visibilitzar la feina de les cures, tan imprescindible que per nosaltres és el centre neuràlgic de la companyia? I si resulta que no és veritat que no tinguem obligacions? I si resulta que nosaltres ja ballàvem, ja cantàvem i ja ens inventàvem contes, ja ens mimàvem i ja ens perdíem en abraçades els diumenges al sofà o els moments abans de la funció? I si sembla que  confinament en cap cas vol dir parar? Que a més de teletreballar hem de fer d’alguna cosa que s’assembla a les mestres però que ni de bon tros ho pot arribar a ser, perquè no tenim ni la preparació ni la formació ni els mitjans per fer-ho? I si resulta que planeja un ERTE sobre els nostres caps? I si et fas conscient que tota la feina que no fas ara per La Virgueria passarà comptes més aviat que tard? És veritat que no hem perdut cap bolo, ens ha anat pels pèls. Però això fa que sigui excepcionalment difícil d’explicar les nostres pèrdues emocionals i econòmiques. Aquesta primavera el pla era gestar el nou espectacle virguero, una tasca impossible de fer amb “teletreball”. On són les impros? El debats? L’intercanvi de parers? La creació col·lectiva, més enllà de l’oficina i la gestió, no es pot “teletreballar”.

Tota la feina que no estem fent ara és feina que no cobrarem l’any que ve: projecte que no ideem, no creem, no aixequem, projecte que no es realitzarà i que per tant no serà font d’ingressos ni ara ni mai. Totes les cessions de l’espai que no seran, aquell curs de circ per setmana santa, totes les hores rutinàries que no podem compartir i d’on surten les millors idees, l’estimulàrium que encara no hem pogut estrenar, les hores de creació que no es poden fer soles a casa… Com ho expliquem? Com ho comptem? Com ho computem?

Aleshores, el confinament no són diumenges de vacances enllaçats els uns amb els altres. El confinament és intentar teletreballar mentre les feines de la llar es multipliquen i les feines de les cures es fan més presents que mai. Mentre als xats de l’escola s’omplen d’idees sobre “com fer matemàtiques creatives amb nens de 6 a 8 anys”, “les millors manualitats per  fer del confinament una oportunitat creativa” o “com ensenyar anglès a alumnes de primària sense tenir-ne ni idea d’anglès”. No crec que els nens “perdin el tren” si no fan feina aquestes setmanes, penso que no passa res si estan un mes sense ser productius, però hi ha certa pressió invisible en fer que no parem d’introduir-los matèria i contingut ni una hora, ni un dia, ni un minut. Creiem que en aquest moment, les cures als infants són bàsiques, però això passa més per riure i sorprendre’ns que si aprofiten el confinament per memoritzar totes les taules de multiplicar. (“Shakespeare va escriure El Rei Lear durant la quarantena, què faràs tu?” Aquesta exigència de superproductivitat, de no permetre’ns realment una aturada per percebre’ns, ja em sembla excessiva en els adults, però en els infants em resulta francament desorbitada).

I mentre la resta de xats s’inunden de xifres de morts i d’infectats i de ràtios i de percentatges… a les vuit del vespre sortim a aplaudir el personal sanitari. Vagi per davant el nostre agraïment gegant a les persones que es dediquen a la salut, en general, i a totes les persones que segueixen treballant aquests dies. Nosaltres sempre estem agraïts al personal sanitari, només que després de tants anys de retallades, ens sap greu que la reflexió no vagi una mica més enllà. Perquè no expropiem ja d’una vegada totes les institucions sanitàries privades i les posem per sempre al servei d’una gran i única sanitat pública, que un cop més demostra ser la més efectiva, democràtica i igualitària i la que dóna més garanties de salvació, senzillament perquè és l’única que no és un negoci? I, ja que hi som, per què no acabem d’una vegada amb la comèdia de l’escola concertada (que ara reclama el mateix tracte que la pública en aquesta situació de pandèmia) i dediquem tots els esforços a l’educació 100% pública i de qualitat? I això vol dir, efectivament i sense excusa, dedicar al sistema públic i universal el pressupost que necessita, deixant de banda tot el que sigui privat i lucratiu. L’educació i la sanitat no poden ser un negoci. (Ho sabem, és una simplificació, però vindria a ser la conclusió a la qual sempre arribem després d’uns debats prou profunds per atrevir-nos a escriure el que escrivim).

És veritat que la ciutat està més tranquil·la que mai, que a la nit es veuen les estrelles, que es nota que respirem millor. No sabem si és veritat que a Venècia han tornat els dofins i els cignes, però això diuen. També és cert que aquests dies han proliferat els grups de suport veïnal, de suport a les persones dependents, de suport a les persones grans. És veritat que els grans hotels estan acollint els sense-sostre? Que s’han aturat fins i tot els desnonaments? Potser sí que aquesta crisi de la COVID-19 és una oportunitat social. Però una oportunitat només és això: una possibilitat que s’ha de fer realitat i que només les persones, col·lectivament i cadascú des de la seva particularitat, podem fer realitat. Perquè ja vèiem que hi havia persones morint al Mediterrani… i no ho vam saber aturar. Deia l’Albert Boronat a Snorkel “no cambiamos el mundo porque por las tardes no nos venía bien”… Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Perquè hi ha dues maneres de sortir d’aquesta gran crisi, potser la primera a la història que ens afecta de manera tan global (que realment ens enganxa a totes en el mateix vaixell, ara també als del “primer món”): una d’elles és l’excusa perfecta perquè la ultradreta arreli amb més força que mai, tancant fronteres a la diferència, ajudant-se del perill de l’immigrant que porta virus nacionalistes de fora, i aprofitant-se de la situació desesperada en la qual es trobaran moltíssimes famílies després d’haver vist com autònoms i petita i mitjana empresa es veia obligada a baixar persiana per la manca absoluta d’ingressos, i de la por al futur que això comporta (al futur immediat que vol dir no tenir menjar ni aixopluc per oferir als teus, és clar).

Però hi ha una altra manera de sortir d’aquí. Una manera que foragita el sistema capitalista, que desaccelera l’economia (tal com la tenim entesa avui). Una sortida més lenta, que exigeix consensos per sobre de majories, renunciar a coses per deixar espai a d’altres que potser no imaginem o potser hem oblidat o potser les tenim sempre presents i ara ens creen angoixes i ansietats diverses perquè, sabem perfectament que són les importants però… ens deixem atrapar pel ritme de sortir de casa cada dia a la mateixa hora, treballar per compte aliena sense saber ben bé qui és aquesta tal “aliena”, buscar un èxit que no sabem ben bé com es defineix, establir relacions amb persones que no ens interessen pel que pensen o per com pensen, sinó pel que en podem treure.

Però…

I si deixem el “peròs” de banda? Potser hem de començar per aquí: per deixar els “peròs” fora de la nostra vida i trobar altres maneres de contraposar-nos a les situacions, a les persones amb qui no estem d’acord, a les nostres pors (individuals i col·lectives). I, potser, finalment, ens hem de plantejar que l’abisme del canvi és l’únic horitzó a què podem aspirar. I pensem que, aquest canvi tan necessari, serà cap a un costat o cap a l’altre i que, ens agradi o no, ens haurem de posicionar i actuar. I si tenim davant nostre l’oportunitat per acabar amb algunes de les perversions anteriors a la crisi de la COVID-19?

El pitjor d’aquests dies potser és la incertesa: no saber concretament què, ni per quant temps, ni com ni quan. Però sempre ens han agradat més les preguntes que les respostes, i ara no serà diferent. Ho aturarem tot i dels dubtes i les incògnites podrem tornar a néixer. Serà de la incertesa que intentarem refundar, reconstruir i redecorar. La solució, ara, passa per l’escolta, l’empatia i la comunitat. O ens salvem totes juntes o no se salva ningú. O potser això és només el que ens agradaria pensar.  Que no sigui perquè no ho sabíem que no ho vam intentar! Segurament serà cert que els nostres fills explicaran aquests dies quan siguin avis, i tant de bo hàgim pogut fer de la nostra llar un refugi durant aquests dies. Però què volem que expliquin, d’aquí a vuitanta anys? I si, aquesta vegada, deixem parlar als poetes?